La naturalesa i les seves lleis son immutables, la veritat és absoluta i poques vegades respon a la nostra manera de percebre les coses. Les persones hem d’aprendre a entendre i conviure amb aquesta immutabilitat, perquè el disseny del nostre cervell ens sotmet a percebre la realitat de manera dual i així el nostre instint sempre és dubtar de l’absolut. Els éssers humans tenim poca capacitat per comprendre l’absolut, però sí que, si volem, tenim la voluntat per acceptar-lo i integrar-lo.
El nostre cervell està dotat de dos hemisferis cerebrals, i és aquest disseny el que ens obliga a viure en la dualitat i percebre totes les coses que ens envolten de manera dual, és també aquest disseny el que provoca la falta de comprensió de totes les coses que no poden explicar-se des d’aquesta limitada visió. Dels dos hemisferis, un d’ells, l’esquerre, sempre ho raona tot i percep el món des de l’aspecte més físic o material, és lògic i matemàtic i necessita experimentar les coses des dels sentits per a creure-les. L’altre hemisferi, el dret, és intuïtiu i sensible, i percep el món des de l’aspecte més subtil, creu les coses perquè les sent amb força en el seu interior i quan les filtra, senzillament l’hi ressonen dins com a certes, no necessita experimentar per a creure. L’hemisferi esquerre creu en la demostració científica, l’hemisferi dret creu en la màgia (els fenòmens que encara no comprenem).
És a traves d’aquests dos hemisferis que la informació que rebem de l’exterior es filtra cap el nostre interior, l’ésser humà, llavors, és capaç de discernir-la com a real o com a il·lusòria.
Quan utilitzem els dos hemisferis de manera conjunta per crear la nostra realitat, som capaços de percebre el món de manera molt més completa, ja que el nostre ser no pot racionalitzar-ho tot, i intentar filtrar-ho tot des de la raó és limitar-nos encara més la capacitat de la visió absoluta de la naturalesa. Hi ha coses que ens han d’entrar directament al cor sense procurar filtrar-les des de la raó, senzillament ens han de ressonar dins com a certes i aquest ressò ja ha de ser suficient per a creure. Hi ha informació valuosíssima que mai podrà passar pel raonament perquè aquest canal no està preparat per a filtrar-la, és dens i poc subtil, i només el nostre cor pot discernir-la, ja que les grans veritats necessiten grans sentits per a ser compreses.
Actualment vivim en una cultura massa immersa en la necessitat d’elaborar la nostra comprensió segons la ciència, sense adonar-nos que la demostració científica és molt important per culminar el nostre coneixement, però aquesta no marca el punt en què una cosa passa de no vàlida a vàlida. La demostració científica no és res més que un pas més per entendre els fenòmens, ja que la ciència no canvia les coses, senzillament les afirma des de la raó.
Per tant, les coses primer existeixen, llavors la humanitat les descobreix i finalment la ciència les demostra, així doncs, primer son veritat per als grans savis, llavors per les persones sensibles i intuïtives, i finalment per les persones exclusivament racionals.
La visió dual
Aquesta visió dual que tenim de la realitat també ens limita vers la comprensió del que a vegades ens toca viure. Els éssers humans podem entendre el be, però no comprenem el mal, acceptem el plaer i el benestar, però trobem el dolor injust i inexplicable, admirem la creació però rebutgem la destrucció, sense poder comprendre que en l’absolut aquestes manifestacions conviuen en l’equilibri més perfecte. Si només existís la creació sense haver-hi destrucció viuríem la saturació, si no existís el mal i el dolor, tampoc podríem percebre el be ni gaudir del plaer. La visió dual és una gran limitació per a entendre el perquè la natura és com és i actua de la manera que tant be coneixem, però la nostra obligació és acceptar, perquè tots tenim el nostre grau de ceguera, veiem una part però ignorem la gran majoria de la manifestació del tot, i per comprendre no tant sols hauríem de poder percebre el tot, sinó que també hauríem de poder comprendre l’absolut. La gran base de l’amor incondicional és l’acceptació, si una cosa no està en la nostra mà per a canviar-la, acceptar-la és estimar.
Així doncs, la visió equilibrada de la realitat és experimentar des dels sentits però també obrir la nostra ment cap al que intuïm amb força i el que ens dicta el cor, sense dubtar, perquè així ens donem la oportunitat de comprendre els aspectes més subtils d’aquest món. Màgia no és res més que els fenòmens de la naturalesa que encara no s’han despertat en el coneixement de l’home, del que som capaços de veure però encara no comprenem en diem màgia, i la màgia algun dia esdevindrà ciència, perquè la humanitat serà capaç de raonar-la, i serà així perquè és la mateixa llei de l’evolució qui ho dicta.
